13 de juliol del 2015.
És la meva primera entrada i en aquest blog us aniré explicant el meu estiu d'aquest any, les meves penes, les meves "alegries", etc. La veritat és que no vull que em prengueu per una amargada i depressiva...he estat llegint un blog que vaig escriure entre el 2012 i 2013 i sento molta nostàlgia del que era abans. Abans era una noia alegre, somreia per qualsevol cosa, sempre tenia il·lusió per viure...En canvi, ara, tot ha canviat i no sé per on començar a explicar-vos.
No vull entrar en detalls de la meva vida personal perquè això ho pot llegir qualsevol, així que us explicaré algunes coses i tots els noms que apareixeran seran noms en clau o no sé, ja veuré.
Primer de tot ja estem a mitjans de juliol. En el fons vull que passi ràpid aquest mes perquè:
1. ELL (el noi amb el qual estic sortint i l'anomenarem amb aquest nom) fa ramadan i acaba el 18.
2. Estic fent pràctiques en una guarderia i vull que acabin ja (acabo el 23 d'aquest mes).
Dit això, comentar-vos que no sé si estic morta en vida o no sé, la veritat és que no sé res del que dic.
Un dia actualment a la meva vida és:
- Aixecar-me a les 7:45h, vestir-me com puc, preparar-me l'esmorzar i anar cap a la llar d'infants.
- Estar a la llar d'infants fins a l'hora que plego.
- Arribar a casa, dinar, mirar myhyv.
- Si quedo doncs em preparo i dormo una mica. Si no quedo vaig a dormir directament. I si quedo per la nit doncs vaig a dormir, em preparo, i despres quedo.
- De vegades cap a les 8 i fins les 9 o aixi surto a fer un volt per uns caminets per on visc per distreure'm una mica i poder parlar (sola) de tot el que em passa i sento. Ho faig des de fa uns dies i bueno, em va bé.
Feia un parell de dies que em sentia millor. Però avui he vist a la meva mare i he tornat a recaure en un món ple de llàgrimes i tristeses.
No tinc ganes de viure perquè simplement em falta algú (la meva mare), no el veig a ELL tant de temps com m'agradaria i perquè quasi mai quedo. Això també és culpa meva. També està el problema del meu pes i el meu cos, ara com ja tinc novio doncs no em preocupo tant però pf, em costa tant portar pantalons curts. En serio, és superior a les meves forces, em sento despullada, em sento asquerosa, etc.
No sé que més dir-vos, el dia d'avui ha estat una merda i segurament els dies que venen també ho seran. No tinc ganes de demà, no vull aixecar-me aviat, no vull tornar a la merda, no vull fer treball de recerca, no vull treballar, no vull estudiar...I preguntareu...i que vols fer?
Vull tenir una mare amb qui fer-ho tot. Anar de compres, anar a la platja, anar a la piscina, anar a fer un volt, fer exercici...i llavors tenir als amics per quedar, perque complementin la part d'amistat que fa falta a la vida d'una persona. I llavors ja la part amorosa que ja la tinc però no tant com voldria.
Segurament pensareu...tia, ja tens novio, que vols més?
Jo també pensava el mateix, pensava que tinguent novio tot seria perfecte. A veure, amb ell tot va bé pero no ens veiem cada dia ni gaires hores. Espero que quan acabi el ramadan ens veiem molt més però tampoc sé que passarà. Només sé que ja s'aproximen festes de salt i festes de bescanó, que espero sortir, anar per allà com sigui, ja em buscaré la vida per trobar persones per sortir i ale, perquè no vull estar a casa...No hi ha lloc que odii més que casa meva, casa meva és el lloc de la tristesa. El lloc de la depressió. Necessito algú que m'entengui, que em mimi i que em cuidi. Aquest ja ho fa ELL, bueno, entendre'm no perquè ningu em pot arribar a entendre però ho fa tot per mi. M'agradaria tenir 18 anys, ser rica o tenir diners, viure sola i buscar-me la vida jo sola. Sé que això no és bo per altres persones però seria lu millor per mi. Però tornem a la realitat, no tinc diners, no tinc 18 anys i ni de conya em deixarien viure sola sense diners.
Plego d'escriure perquè vaig a llegir. Tampoc és que em cansi d'escriure però...de que serveix explicar les meves penes? Potser pensareu que aixi em desafogo però NO, em sento igual de malament, res canvia per escriure...Ja sé que en un moment de la meva vida escriure els meus problemes em va ajudar moltissim, però segurament aquells problemes eren petits. Per solucionar els problemes grans...no val només en escriure'ls.
Amb carinyo,
Laure.
