Estic viva...

16 d'agost del 2015

Bueno, per si us ho preguntaveu, doncs segueix-ho viva. Aquí estic, vivint la meva vida de la manera que puc.

Ha canviat alguna cosa des de la meva ultima entrada? Sí.

1. ELL ja no fa ramadan, per tant, ens veiem dia si dia no, o així sovint.
2. Ja no vaig a la llar d'infants, sóc lliure. Ara puc anar a dormir tard sense preocupar-me de si he de llevar-me aviat o no.

A part d'això, doncs bueno, quedo més, estic més tranquil·la, no m'amargo tant com al principi de l'estiu però tot i així no estic bé. Intento somriure, disfrutar de la vida però no és 100% possible.

Segueix-ho sense mare, segueix-ho sense sentir-me bé amb mi mateixa, segueix-ho avorrint-me, segueix-ho plorant cada nit o quan em ve, etc. Em sento molt sola. Sento un buit enorme en el meu cor, a la meva vida. Mai parlo gairebé, només quan estic sola. Quan quedo parlo una mica però quan realment em desfogo és quan estic sola de debó. Sentir-se sola i estar sola són conceptes molt diferents. Espero que mai us passi cap dels dos.

Sempre em diuen que és una pena el que m'ha passat però que això em fa més forta. Sincerament, m'importa una merda ser forta o ser dèbil. Prefereix-ho tenir una vida perfecte i ser dèbil, a tenir una merda vida i ser forta. No penseu que tinc raó? No penseu igual que jo?

Ser forta no et serveix per gairebé res, perquè al cap i a la fi l'únic que significa és que tot t'importa menys. Si ara em diuen que he tret un 4 en un examen doncs m'importa una merda quan abans m'importava molt. Conclusió? Si t'importen una merda les notes acabes per no estudiar i no t'esforces. Conclusió nº2? Ser forta i que tot t'importi poc no funciona.

Bueno, ja no sé ni el que dic. Suposo que m'haureu entès. L'únic que vull que entengueu és que no tot és tan fàcil com dir "Bueno, no tens a la teva mare però tens això, lu altre, lu de més enllà...". MENTIDA.

Digue-me, si us faltés la mare...us importaria tot lu altre?

Bueno, m'importa ELL. I és la persona que més estimo a la meva vida. Sé que és dolent que escrigui això aquí...però me's igual (conseqüències de fer-te més forta).

Si a ELL el tingués 24 hores al dia, o vivís amb ell o coses així, us podria assegurar que estaria bé. No dic feliç del tot perquè si et falta algo doncs mai pots acabar-te d'omplir perfectament, però estaria millor que ara segur. Viuria tranquil·la, podria sentir-me acompanyada tot el dia, tindria carinyo les 24 hores, no ploraria (o això espero), faria coses, podria anar a llocs...No segueix-ho perquè siguem sincers, això no passarà. O no fins d'aquí uns anys...Quan ell ja sigui major d'edat, tingui feina, jo també en tingui, hi hagi diners, tinguem cotxe, etc. Fins a aquell moment TOT SERÀ UNA PUTA MERDA.

Qui té ganes de començar l'insti?

Ni la persona més trista del món (en ocasions JO) té ganes de començar les classes. És merda allò. Només m'agrada el fet de no tenir temps de pensar en altres coses que no siguin els estudis. No m'agrada pensar en allò però per lo menys no penso tant en problemes i en merdes que m'omplen el cap de caques, i de decepcions, tristeses, etc.

És horrible que una adolescent de 17 anys estigui escrivint tot això. Són les 22:43h. Estic a la cuina, amb l'ordinador, sola. No podia més i us he vingut a escriure, tinc internet gràcies a una maquineta de 3G de merda. No dura gaire però mira, ja que l'han carregat doncs aprofito.

Bf, escriuria molt més i és el que faré però...també m'agobio, perquè us dic moltes coses però la realitat no canvia. Res canvia. 

Per internet un tio deia que no has de centrar-te en allò que no pots canviar, sinó en allò que si que pots canviar. Conclusió? Allò que m'importat és el que no puc canviar. Tot lu demés mira, es lo que hay.
També podria canviar el fet de sentir-me malament? Si, però no tinc força de voluntat en res. Sóc petita (sí, ho sóc ostia puta, tothom en aquest món necessita una mare igualment que tingui 17 o 30 anys, joder). Perquè m'he d'encarregar jo de les coses? Perquè he d'estar sola en aquest món? I em tornen a venir ganes de plorar...deixeu-me un moment...

...

Vale, continuo. Jo només penso en el meu futur perquè és lu més maco que puc veure ara (algo que no sé ni si serà real). Jo, ELL, un pis, treball, una filla o un fill, felicitat. Us ho juro que només puc pensar en això perquè sinó em moro.

Vaig a dormir pensant en coses dolentes i he de parar aquells pensaments perquè sinó ploro. I què passa quan ploro? Que no puc respirar, em fan mal els ulls i...Conclusió? No puc dormir. Prenc dormidina però tot i així tinc insomni i malsons. Odio la nit. M'agradaria que només existís el dia. Odio dormir. (A no ser que dormís sabent que tinc una familia a casa, que demà serà millor que avui, que cada dia és felicitat...va ja paro, a qui vull enganyar, mai pensaré això a l'anar a dormir).

Lluitaré perquè la meva filla o el meu fill ho puguin pensar. Vull que siguin feliços. Cada dia més feliços que el dia anterior. El que jo no he pogut ser, que ho siguin ells, si us plau.

Em direu...encara et queden molts anys de vida (això espero), però...i qui sap si els pròxims seran millors o pitjors? Potser això només és el principi...o el final? No sé ni què vull que sigui. 

Necessito ajuda, però ningú em pot aportar l'ajuda que necessito. I si contesteu que sí...us pregunto...Estarieu disposats a ser una mare per a mi? 

Mireu, a mi ara mateix m'importa una merda no veure a la meva mare durant motl de temps. L'he vist un cop a la setmana durant molt de temps, llavors ja no la veia fins al cap d'un mes o dos, o fins al cap d'alguna setmana...per tant, ella ja me's igual. Me's igual qui sigui la meva mare. Només vull algú que em cuidi, que li tingui confiança, que em porti on jo digui, que m'acompanyi a comprar, que em parli, que parlem cada nit, que dormi amb mi, que ho dongui tot per mi...I siguem sincers, això ningú ho farà. Bueno, potser ELL. Però torno a repetir, falten anys perquè ell faci això cada dia. I tampoc puc dependre d'ELL perquè algun dia ELL s'anirà, vull dir, potser un dia em diu adéu perquè s'ha cansat de mi o perquè ja no m'estima...Sí, clar, ara és quan direu "Joder tia, no pensis això"...i jo "ostia puta, mare de deu del mon, clar que ho puc pensar perquè pot passar"...

Però no passarà. Sincerament, no sé si soc molt creguda o és perquè la vida m'ha fet així, estic segura que ell mai em deixarà, i que jo tampoc ho faré.

Bueno, no puc més sincerament. Cada nit és la mateixa historia i estic molt cansada. Cada nit és plorar, plorar i plorar. I jo no puc més, els meus ulls ja no ho suporten, tenen mal, els meus pensaments cada cop són pitjors...Vaig al llit perquè ningú (bueno, el meu pare) em vegi plorar.

Gràcies per llegir-me, escoltar-me, lo que sea...No em serviu de res la veritat, ho sento per ser tan així, però sóc realista. Ho escric per desfogar-me però la tristesa continua dins meu. RES CANVIA LA MEVA SITUACIÓ NI EL MEU ESTAT D'ÀNIM.

Bona nit, 
Laura.

Crec que estic viva...

13 de juliol del 2015.

És la meva primera entrada i en aquest blog us aniré explicant el meu estiu d'aquest any, les meves penes, les meves "alegries", etc. La veritat és que no vull que em prengueu per una amargada i depressiva...he estat llegint un blog que vaig escriure entre el 2012 i 2013 i sento molta nostàlgia del que era abans. Abans era una noia alegre, somreia per qualsevol cosa, sempre tenia il·lusió per viure...En canvi, ara, tot ha canviat i no sé per on començar a explicar-vos.

No vull entrar en detalls de la meva vida personal perquè això ho pot llegir qualsevol, així que us explicaré algunes coses i tots els noms que apareixeran seran noms en clau o no sé, ja veuré. 

Primer de tot ja estem a mitjans de juliol. En el fons vull que passi ràpid aquest mes perquè:

1. ELL (el noi amb el qual estic sortint i l'anomenarem amb aquest nom) fa ramadan i acaba el 18.

2. Estic fent pràctiques en una guarderia i vull que acabin ja (acabo el 23 d'aquest mes).

Dit això, comentar-vos que no sé si estic morta en vida o no sé, la veritat és que no sé res del que dic.

Un dia actualment a la meva vida és:

• Aixecar-me a les 7:45h, vestir-me com puc, preparar-me l'esmorzar i anar cap a la llar d'infants.
• Estar a la llar d'infants fins a l'hora que plego.
• Arribar a casa, dinar, mirar myhyv.
• Si quedo doncs em preparo i dormo una mica. Si no quedo vaig a dormir directament. I si quedo per la nit doncs vaig a dormir, em preparo, i despres quedo.
• De vegades cap a les 8 i fins les 9 o aixi surto a fer un volt per uns caminets per on visc per distreure'm una mica i poder parlar (sola) de tot el que em passa i sento. Ho faig des de fa uns dies i bueno, em va bé. 

Feia un parell de dies que em sentia millor. Però avui he vist a la meva mare i he tornat a recaure en un món ple de llàgrimes i tristeses.

No tinc ganes de viure perquè simplement em falta algú (la meva mare), no el veig a ELL tant de temps com m'agradaria i perquè quasi mai quedo. Això també és culpa meva. També està el problema del meu pes i el meu cos, ara com ja tinc novio doncs no em preocupo tant però pf, em costa tant portar pantalons curts. En serio, és superior a les meves forces, em sento despullada, em sento asquerosa, etc.

No sé que més dir-vos, el dia d'avui ha estat una merda i segurament els dies que venen també ho seran. No tinc ganes de demà, no vull aixecar-me aviat, no vull tornar a la merda, no vull fer treball de recerca, no vull treballar, no vull estudiar...I preguntareu...i que vols fer?

Vull tenir una mare amb qui fer-ho tot. Anar de compres, anar a la platja, anar a la piscina, anar a fer un volt, fer exercici...i llavors tenir als amics per quedar, perque complementin la part d'amistat que fa falta a la vida d'una persona. I llavors ja la part amorosa que ja la tinc però no tant com voldria.

Segurament pensareu...tia, ja tens novio, que vols més?

Jo també pensava el mateix, pensava que tinguent novio tot seria perfecte. A veure, amb ell tot va bé pero no ens veiem cada dia ni gaires hores. Espero que quan acabi el ramadan ens veiem molt més però tampoc sé que passarà. Només sé que ja s'aproximen festes de salt i festes de bescanó, que espero sortir, anar per allà com sigui, ja em buscaré la vida per trobar persones per sortir i ale, perquè no vull estar a casa...No hi ha lloc que odii més que casa meva, casa meva és el lloc de la tristesa. El lloc de la depressió. Necessito algú que m'entengui, que em mimi i que em cuidi. Aquest ja ho fa ELL, bueno, entendre'm no perquè ningu em pot arribar a entendre però ho fa tot per mi. M'agradaria tenir 18 anys, ser rica o tenir diners, viure sola i buscar-me la vida jo sola. Sé que això no és bo per altres persones però seria lu millor per mi. Però tornem a la realitat, no tinc diners, no tinc 18 anys i ni de conya em deixarien viure sola sense diners.

Plego d'escriure perquè vaig a llegir. Tampoc és que em cansi d'escriure però...de que serveix explicar les meves penes? Potser pensareu que aixi em desafogo però NO, em sento igual de malament, res canvia per escriure...Ja sé que en un moment de la meva vida escriure els meus problemes em va ajudar moltissim, però segurament aquells problemes eren petits. Per solucionar els problemes grans...no val només en escriure'ls.

Amb carinyo,

Laure.